El Matrimoni Forçat es fonamenta en una molt potent i ben estructurada tradició ancestral, amb el seu propi codi i regles de funcionament pautades d’acord a l’univers simbòlic i al concepte d’identitat vigent en les diferents societats on té lloc. Si bé no en són elements bàsics sinó instrumentals, remarquem que en ocasions apareix relacionat amb l’obtenció de recursos per a la supervivència (economies molt precàries), a negocis, transaccions pecuniàries i compensacions diverses (la dona com a moneda de canvi) i, en les actuals èpoques de migracions globals, a una qüestió de regularització administrativa via casament i reagrupament familiar. Així i tot no perdem de vista que el sentit i la raó de ser d’aquestes unions procedeix de la tradició que les legitima a ulls de la comunitat i que malda per a mantenir-se per damunt qualsevol altre interès, inclòs l’imperatiu legal.

En cultures de base comunitària cadascú es defineix no tant per la seva individualitat –generadora de drets propis- sinó pel paper que té socialment assignat. En aquest context el matrimoni no es concep com una opció personal, de lliure elecció dels contraents. Es tracta en la majoria dels casos d’un pacte social, una aliança endogàmica que actua com a reforçament del sistema de parentiu patrilinial (filiació referida exclusivament al pare), com a vincle de pertinença al grup i com a afirmació d’una identitat fonamentada en el llinatge i en els usos i costums emanats de la tradició. Això fa que en algunes societats i justament per a segellar aquests llaços de parentesc, quan neix una criatura ja tingui adjudicat el marit o l’esposa que li correspon dins de la seva família extensa (un oncle, un cosí…), segons una norma no escrita però escrupolosament seguida.

En determinats col·lectius immigrats sovint es potencia amb molt èmfasi el sentiment de protecció dels propis trets culturals per conjurar una possible assimilació als valors de la cultura hegemònica en el país de residència. En bona part els pactes matrimonials obeeixen també a aquest propòsit de manteniment de la identitat i la cohesió del grup: actuen com a mètode per a evitar que les filles construeixin relacions lliures amb persones d’origen diferent i/o per a “reeducar-les” en cas que adoptin actituds crítiques a les pautes de comportament que s’espera d’elles.

En el sistema de valors tradicionals, la pertinença al grup passa per una observança inqüestionada a la jerarquia marcada per l’edat, el sexe i l’estrat social. Les persones grans tenen autoritat sobre les joves, els homes sobre les dones i els estrats “superiors” (o lliures) sobre els “inferiors” (o esclaus).

Dins d’aquest marc de relacions de poder les dones estan absolutament sotmeses als dictats de la família: a la de naixement en primer lloc i a la que s’integrarà un cop casada. No acatar les seves decisions –rebel·lar-se davant la imposició d’un marit, posem per cas- comporta una implacable sanció col·lectiva que es tradueix en diferents formes de coacció i violència física/psicològica coma ara menyspreu i aïllament, maltractaments, privació de recursos, xantatge emocional, repudi.. per impedir que es trenqui el model establert. Si malgrat tot la jove es manté ferma en la seva negativa, la “vergonya” cau damunt la família i el descrèdit esquitxa tota la comunitat ja que s’interpreta com un atac a la línia de flotació de la seva identitat. Per això moltes joves que han afrontat un conflicte d’aquesta naturalesa lamenten que els pares estiguin més pendents de “quedar bé”, o “del que diran” que no del que elles valoren com a bo per a la seva vida. D’altres acaben transigint perquè no han adquirit suficient apoderament o els manca ajuda per assumir el cost personal que representa la ruptura amb el seu entorn de referència.

En un altre sentit, en ètnies on perviu la memòria dels vells estaments que conferien a les famílies l’estatus de “lliures” o “esclaves”, està vetada la unió entre persones de diferent condició, tot i que el contacte i la relació puguin ser intensos en la vida quotidiana. Quan aquestes societats, a més, estan impregnades de creences animistes, s’hi afegeix el temor gairebé invencible que la “mescla de sang” inadequada convoqui els mals esperits i tota mena de desgràcies.

En el cos de la dona –en el seu control- descansa la bona salut del sistema patriarcal des de temps atàvics que no podem considerar del tot superats tot i la lluita del moviment feminista per l’alliberament de tan nefast “privilegi”. Així és que en les societats més tradicionals, la puresa o virginitat d’una filla abans del casament certifica la reputació de la família i culmina el procés educatiu que ha rebut de part de la mare com a responsable primera de la seva conducta i subjecte, ella també, a fortes represàlies si la jove s’esgarria. Aquest fet explica la celebració de matrimonis infantils o prematurs –en la pubertat de les nenes- en vistes a garantir l’honor del grup. En les societats europees on es tem el perill de contagi de costums alienes, l’estratègia d’algunes famílies passa per extremar les mesures de vigilància i control, condicionar la seva forma de vestir, reforçar educativament el seu paper com a futura esposa i mare i aplicar un progressiu aïllament social: assistència a l’escola obligatòria però prohibició d’activitats extres; estudi d’un grau universitari però confinament en l’àmbit domèstic després de l’horari lectiu. L’objectiu és que arribat el moment, s’hagi emmotllat a aquestes condicions de vida i s’avinguin a la unió; o si no fos així, li manqui vincles de confiança i suports externs per a rebel·lar-se.

Com a súmmum d’aquesta apropiació patriarcal del cos femení, en algunes zones del planeta es produeixen feminicidis promoguts per la moral a l’ús i encoberts pels governs malgrat estiguin legalment penalitzats. Les situacions que els “provoquen” i “justifiquen”a ulls dels assassins són: contraure matimoni sense el consentiments dels homes de la família o negar-se a contraure un matrimoni concertat, mostrar disposició a mantenir relacions lliures, intentar separar-se d’un marit imposat tot fugint de maltractaments, haver estat violada individualment o col·lectiva, ser acusada d’adúltera, vestir-se de forma inapropiada i altres comportaments que s’entén que porten el deshonor a la família. En aquests casos els homes del grup (pare, germà, espòs, oncle, cosí…) s’atribueixen la potestat de matar la víctima. En els últims decennis la violència s’acarnissa també contra les activistes pels drets humans i pels drets de les dones. El col·lectiu Neswia ha fet públic un esgarrifós video en el que un home fueteja la seva filla de 12 anys per haver jugat amb uns nens al carrer mentre li pregunta si sap quin càstig l’espera i un oncle grava la confessió de la nena com a legitimació del crim. Aquesta terrible pràctica es dóna en comunitats de molts països tot i que actualment la seva principal incidència es situa al sud d’Àsia i a l’Orient Mitjà.

El reforçament dels llaços de parentiu través d’unions matrimonials ha esdevingut també un tipus de “solidaritat bàsica” en zones empobrides on no existeix cap mena de prestació social i on les famílies extenses intenten cobrir entre elles les necessitats elementals dels seus membres, en especial de les persones grans que no estan en condicions de sustentar-se. I en un mateix sentit, en llars molt precàries on una filla representa una boca més per alimentar, el casament –sovint prematur- serveix per alleugerir la “càrrega” i té una major incidència. Les raons de supervivència econòmica interactuen, com un element més, en la pràctica tradicional, la qual es dóna en entorns de diferent nivell adquisitiu. En canvi, sí que podem afirmar que la millora de les condicions de vida, l’accés a l’educació amb el que comporta d’ampliació de criteris i perspectives i d’oportunitats per a una major autonomia, ajuden a la revisió crítica dels vells atavismes i a la seva eradicació. En tot cas –i dins del context europeu- hi ha famílies que a l’hora de convèncer les filles que acceptin el marit convingut plantegen temes de seguretat i benestar com a factors estimulants: “és de confiança”, “no et faltarà mai res”, “té una casa molt gran”, “et cuidarà sempre”, “és ric”, “es portarà bé amb tu perquè som família”, “si et cases amb ell tots estarem contents i no et quedaràs mai sola”… Uns arguments que es giren del revers en forma d’intimidacions, rebuig, indiferència, aïllament, solitud (quan no maltractaments més visibles) si la filla s’hi nega. En la mesura que aquestes joves es troben més apoderades personalment i incloses socialment tenen més força per a resistir les pressions familiars i realitzar el seu propi projecte de vida.

Els pactes matrimonials entre clans i famílies no consten com una prescripció religiosa. Una altra cosa és que s’usi la religió com a eficaç argúcia per afermar el rol subaltern de la dona i la seva obligació a obeir els mandats de la família, i a aquest arranjament la majoria dels credos han estat i estan molt ben disposats. Per tant, en alguns casos el tema religiós no es desvincula totalment dels matrimonis forçats per la influència que port exercir damunt les víctimes per obtenir el seu “lliure” consentiment. L’amenaça de ser expulsada de la comunitat (de creients) i del temut càstig final (el dia del Judici) si es desvia del camí marcat, són factors coercitius de fort impacte emocional en algunes joves que han estat fèrriament educades en aquestes creences. Fent al·lusió expressa a la confessió islàmica, és molt important que els contraents siguin reconeguts com a “bons musulmans” i si s’accepta l’enllaç amb algú forà és perquè s’haurà prestat a seguir públicament el ritual de la conversió. En els últims anys i a efectes del fort proselitisme escampant a través de les xarxes pel corrent wabarista (Aràbia Saudita), alguns joves –nois i noies- s’impregnen d’una visió molt rigorista de l’Islam i contrària a tots els valors “impurs” procedents del món Occidental. La religió es converteix en principal –o única- senya de reafirmació identitària i tira pedres contra qualsevol intent d’alliberament personal davant les imposicions.

És una altra forma de violència patriarcal que tot i estar prohibida per llei es continua practicant en algunes zones de Pakistan i que mostra fins a quin punt les dones són concebudes com un pur objecte per a reparar els mals comesos per altres. Un cas que es va fer públic al 2013: El pare d’una nena de 12 anys mata un home en una baralla i per a saldar el deute l’entrega a ella a la família de la víctima que té dret a usar-ne en tots els sentits: humiliacions, treball esclau, violacions, casament, segons la pràctica del Sang Chatti o matrimoni per compensació. En aquest cas quan la família damnificada va reclamar també una germana de 7 anys, el pare no va acceptar el tracte i va presentar denuncia davant la Cort Suprema que va anul·lar les decisions preses per les autoritats tradicionals. Els “jirgues” o sistemes jurídics paral·lels per a la resolució dels més diversos conflictes continuen vigents en les àrees rurals d’aquest país asiàtic i són les nenes i les joves –moneda de canvi- les que en pateixen les més dures conseqüències.

Una tapadora per a legitimar la prostitució que es practica a l’Irak. Clergues musulmans enreden a joves inexpertes i a dones soles (divorciades, vídues de guerra) oferint-los com a intermediaris una proposta de matrimoni “seriós” quan es tracta en realitat d’una perversió extrema de la polèmica pràctica de la mut’ah segons la qual a un home solter o vidu li està permès mantenir relacions sexuals legals amb una esposa temporal. Sota aquest paraigua de la “llei religiosa”, els homes de Deu contracten unions de dos dies, un dia, una nit mitjançant compromisos verbals –pa mullat- que els reporten sucosos beneficis aprofitant la necessitat o la indefensió de les que confien en la seva paraula. Les dones enganyades pateixen a més de tot el rebuig i l’estigmatització del seu entorn per haver acceptat un “matrimoni de plaer” al que elles, evidentment, no hi tenen dret i algunes han acabat posant fi a la seva vida. La periodista iemenita/britànica Nawal al-Maghafi ho ha posat al descobert en el reportatge de la BBC Iraq, el tèrbol comerç del sexe, emès el 4 de febrer del 2020 a Documentos TV.

Una altra forma de violència masclista que en alguns casos es combina amb el Matrimoni Forçat: per a determinats grups la “purificació” de la dona (extirpació parcial o total dels seus òrgans genitals) és condició indispensable per a segellar el compromís matrimonial. En aquest sentit i malgrat la prohibició per llei i els protocols de prevenció existents en moltes parts del món, les joves que no han estat mutilades durant la seva infància poden ser-ho en l’adolescència o joventut abans de ser casades. És important remarcar que hi ha cultures que mantenen la tradició del Matrimoni Forçat però no practiquen la MGF.